lunes, 6 de junio de 2011

Anna Alegre

L'OBRA AFABLE D'UNA ARTISTA QUE ADMIRA A LE CORBUSIER

Anna Alegre és una de les poques artistes que sense proposar-s'ho aconsegueix que les seves obres siguin un reflex fidel de com és ella mateixa. El seu aspecte físic, el seu caràcter, els seus gestos, estan inequívocament reflexats en la seva obra pictòrica.

Sincerament, no sé si aquesta observació és un elogi o la simple constatació d'una simbiosi poc freqüent.

A les obres de l'Anna, s'adverteix una sensibilitat serena, sòbria, una bellesa sense estridències i una elegància poc comuna, donada la seva joventut.

No voldria semblar frívol al definir una pintura com a "elegant". Fonamentalment per que l'elegància de les pintures de l'Anna Alegre no són una qüestió d'estil. Provenen de fonts més profundes; del saber acumulat, del seu sentit crític tant respecte del llenguatge de l'art modern, com de l'arquitectura. No obstant, aquesta jove artista viu amb la mateixa passió la seva professió d'arquitecte amb la d'artista. Dos maneres de crear volum, espais, formes, sempre íntimament relacionades amb l'Ésser Humà.

Tot art és ficció i quan més complexa és la ficció, millor acostuma a ser l'art. I en aquest cas, la complexitat de les pintures que aquesta jove artista presenta an Art & Design Barcelona, difícilment podríem definirles com pintures figuratives, encara que ella parteix d'un discurs personal molt interioritzat sobre com utilitzem el temps el temps a les nostres vides i la importancia d'aquests instants de plaer que no són una altra cosa més que petites finestres a través de les quals podem contemplar la vida d'un mode més sensorial i serè.

Així mateix, tampoc podem classificar les seves pintures d'abstractes, encara que formalment utilitzi tots els recursos propis de l'abstracció.

Dit d'una altra manera, la pintura de l'Anna Alegre integra tant el silenci, com la melodia del vent o els mantres dels monjos budistes, per crear unes obres que ens conviden a contemplar, meditar i gaudir d'una realitat que no necessitem comprendre sinó sentir.


Manuel Valls

Barcelona, juny de 2011


---


LA OBRA APACIBLE DE UNA ARTISTA QUE ADMIRA A LE COURBUSIER

Anna Alegre es una de las pocas artistas que sin proponérselo logra que sus obras sean un reflejo fiel de cómo es ella misma. Su aspecto físico, su carácter, sus gestos, están inequívocamente reflejados en su obra pictórica.

Sinceramente, no si esta observación es un elogio o la simple constatación de una simbiosis poco frecuente.

En las obras de Ana, se advierte una sensibilidad serena, sobria, una belleza sin estridencias y una elegancia natural que se traduce en sus rotundas

pinturas, donde la artista despliega la sensualidad del color y de la materia con una habilidad poco común, dada su juventud.

No quisiera pecar de frívolo al definir una pintura como “elegante”. Fundamentalmente por que la elegancia de las pinturas de Ana Alegre no son una cuestión de estilo. Provienen de fuentes mas profundas; del saber acumulado, de su sentido critico tanto respecto del leguaje del arte moderno, como de la arquitectura. No en vano, esta joven artista vive con la misma pasión su profesión de arquitecto con la artista. Dos formas de crear volumen, espacios, formas, siempre íntimamente relacionadas con el ser humano.

Todo arte es ficción, y cuando más compleja es la ficción, mejor suele ser el arte. Y en este caso, la complejidad de las pinturas que esta joven artista presenta en Art & Design Barcelona, difícilmente podríamos definirlas como pinturas figurativas, aunque ella parte de un discurso personal muy interiorizado sobre como empleamos el tiempo en nuestras vidas, y la importancia de esos instantes de placidez, que no son otra cosa mas, que pequeñas ventanas a través de las cuales podemos contemplar la vida de un modo mas sensorial y sereno.

Aún que del mismo modo, tampoco podríamos clasificar sus pinturas de abstractas, a pesar de que formalmente utilice todos los recursos propios de la abstracción.

Dicho de otro modo, la pintura de Ana Alegre, integra tanto el silencio, como la melodía del viento o los mantras de los monjes budistas, para crear unas obras que nos invitan a contemplar, meditar y gozar de una realidad que no necesitamos comprender sino sentir.


Manuel Valls

Barcelona, junio de 2011

No hay comentarios:

Publicar un comentario en la entrada

Seguidores